martes, 23 de abril de 2013
La Generación Google y Cobardes (18 de abril de 2013)
Cobardes, película de J. Corbacho y J. Cruz, no dejó indiferente a nadie.
Sencilla pero atractiva y con un final inesperado- que no vamos a desvelar
aquí- provoca reacciones encontradas. El acoso entre escolares es el tema
central de la película, así como la dificultad que entraña descubrir las
situaciones de bullying que se producen en los centros educativos. Cómo
se resuelve el conflicto asegura una discusión fructífera si la visionamos con
nuestros alumnos y alumnas. Una película más que interesante para la labor
tutorial.
De Pagès, Eugènia (2011). La generació google. Pagès Editors.
Lleida.
Amb la lectura del
llibre “La generació google” d’Eugènia
De Pagès (2011), he de dir que vaig acabar tenint més punts de
desencontre que punts de coincidència amb l’autora.
Començaré enumerant alguns dels punts de
coincidència:
a) Les
mares han d’evitar col·locar qualsevol tipus d’aparell amb efecte pantalla a
l’habitació de la gent jove, perquè pot portar a una incomunicació ferotge
(p.28)
b) Aprendre
és un acte voluntari que implica interès, esforç i perseverança per part de
l’alumne (p.70).
c) El
problema de l’educació és estructural, es dóna a tot arreu, a la pública i a la
privada, des d’infantil fins a la Universitat, que estem davant d’una revolució
cultural d’unes dimensions colossals (p.81).
d) Reivindicar
la repetició com a eina pedagògica (p. 109).
A més a més, en les darreres pàgines del llibre és fa
ressò d’una frase que l’autora qualifica de terrible i en la que estic
totalment d’acord: “és el que hi ha”
(p.129). Que frase més passiva, més submisa i d’acceptació de les coses tal com
són.
Però no estic d’acord en les primeres línies de la
presentació perquè dona una imatge deplorable de l’escola. Segurament és cert
l’exemple que hi posa, però és poc representatiu. L’autora hauria de
quantificar quin percentatge de la població escolar té eixe tipus de
comportament, perquè el que està fent és sobredimensionant uns comportaments,
des del meu punt de vista, molt minoritaris. A més si l’objectiu del llibre és
trobar resposta a la situació que ha descrit que es dóna a les aules, pense que
l’autora del llibre no ha enfocat de forma adequada la problemàtica escolar. Al
llarg del llibre, l’autora aporta dos exemples més amb els quals intenta
documentar les actituds negatives de l’alumnat.
La crítica que l’autora fa de la reforma educativa, la
desenvolupa com si la reforma fora la culpable de tots els mals que hi ha a
l’escola. Ells diu que es sustenta en uns criteris educatius que consisteixen
en la “deslegitimació de tota mena
d’autoritat” (p.43). Però no aporta dades, ni arguments, ella sentencia.
Però no fa cap referència als canvis socials que es produïen simultàniament en
la societat.
Parla de moltes coses, però sense evidències documentades
i fonamentades. Des del meu punt de vista comparar l’escola que hi teníem els
anys 70/80 amb l’escola actual sense analitzar els canvis que hi ha hagut en la
societat és una fal·làcia.
En el capítol quatre ens recorda que en l’actual
escola obligatòria:
1) es
pot promocionar amb dues assignatures suspeses, hi ha pressions sobre el
professorat, es pot promocionar de curs una vegada que s’ha repetit curs,
2) un
sistema obligatori que només obliga a estar de cos present,
3) tan
permissiu que admet qualsevol justificació. No obliga els pares a
responsabilitzar-se dels fills,
El que diu és correcte. El primer punt està dintre de les
normes legals, tan autonòmiques com estatals. No aporta cap alternativa, no diu
que cal fer amb el fracàs escolar que ronda el 30%. Pel que respecta a les
justificacions de les faltes, en aquestos moments, en general s’accepta com a
justificant un document que estiga signats per la mare, el pare o el tutor/a
legal, també es feia en els temps del batxillerat unificant polivalent (BUP).
Pense que dona moltes sentències, però les documenta
bastant poc. Vivim temps en que l’escola, i el que no és l’escola es veu com un
negoci. No com un dret. El que si que crec, és que el pas del temps modifica, i
envelleix qualsevol norma, fins li tot les intocables. I necessitem reflexió,
anàlisis, molta dosi de bona voluntat per pensar col·lectivament quin tipus de
ciutadà és el que volem per enfrontar el segle XXI
Joan Pons i Tomàs
La Generación Google
El libro de Eugenia de Pagès parece breve, apenas 130
páginas, pero son páginas más que suficientes para llenar varias reuniones de
nuestro club. El contenido provocó en varias ocasiones interpretaciones
dispares: aquellas que veían las opiniones de la autora como reflejo de sus propias experiencias y reflexiones; y aquellas otras que provocaban rechazo y
disconformidad. En definitiva, un buen título para provocar la discusión.
El comienzo del libro incluye una metáfora preciosa: una
cometa puede volar porque la sujetamos. De la misma manera, sin límites es
difícil que se pueda desarrollar la libertad del individuo.
La autora centra su argumentación sobre el “mal” estado de
la educación actual en la combinación de dos ideas que repite a lo largo de la
obra: la falta de límites y la dispersión mental. Se refiere en varias
ocasiones al término “autoridad” y a su ausencia, aunque también es cierto que
da la sensación de disculparse cada vez que menciona la palabra.
El libro critica muchas cosas: además de la falta de
autoridad y de la dispersión mental, la ausencia de “silencio” en las tareas de
aprendizaje y en la vida en general; critica las teorías constructivistas; la
obligatoriedad de la enseñanza entendida sólo como “obligatoriedad a hacer acto
de presencia”; la confusión entre espontaneidad y creatividad; la magnificación
de la motivación como único motor de la enseñanza; la asunción erróneamente
generalizada de que innovación es siempre igual a mejora; la reticencia a una
evaluación constructiva del sistema; la obsoleta organización de los centros;
etc.
El libro parece explicar la situación actual en base a una
reacción de péndulo en relación a épocas históricas no demasiado lejanas. No
parecía haber unanimidad en la aceptación de esta explicación. Tampoco en la
nomenclatura usada para referirse a la pedagogía actual como “pedagogía de la
facilidad”. A algunos, con tanta crítica al sistema, le pareció que el libro es
casi siempre un ataque a la escuela.
Pero también ofrece algunas aportaciones: hace un resumen de
los últimos descubrimientos de la neurociencia en relación a cómo aprendemos; y
anima a aplicar los conocimientos sobre
inteligencia emocional en el proceso de enseñanza. Recalca la necesidad de aplicar
rutinas, esfuerzo y repetición en el aprendizaje. Y ensalza la labor del
profesorado: “es mucho más importante la manera de enseñar del maestro (...)
que cualquier metodología por moderna y bienintencionada que esta sea” (p.
99)
El epílogo resume la filosofía de la autora: “Si no hay
un contexto que favorezca el orden, los límites, el método, así como el
bienestar emocional, la información que llega al cerebro tiene pocas
posibilidades de cuajar. Esto cuestiona de raíz gran parte de los postulados de
la pedagogía actual” (p. 127)
Y tú, ¿qué opinas?
José Ignacio del Barco
José Ignacio del Barco
Suscribirse a:
Entradas (Atom)